Fins a quin punt és just demanar rebre “només” el que ens pertoca com a població quan durant molts anys hem rebut molt menys? No hauríem de demanar també una compensació pel que no hem rebut, pel que ens hem hagut d’endeutar, pels interessos que hem hagut de pagar, pel cost d’oportunitat perdut en infraestructures, pel retard induït respecte a altres regions? El deute històric és clarament insuficient. Hem d’apuntar molt més alt. Ens ho mereixem. Siga o no realista hem d’exigir el que ens pertoca i apuntar a un benefici addicional respecte a la resta per compensar tants anys de greuge injustificable. Igualar ja fa molt de temps que no és suficient.

L’Or dels Valencians http://ift.tt/1k4lU3R

Publicat a General

Aquesta vesprada es reuneixen Ximo Puig i Mariano Rajoy per parlar, entre altres temes, del finançament valencià. Quines espectatives teniu a respecte?

L’Or dels Valencians http://ift.tt/1k4lU3R

Publicat a General

Els valencians ens mereixem açò?

Vídeo on s’explica fantàsticament bé el que patim. Curt i contundent.

Publicat a General

Entrevista a Ángel de la Fuente

El dimarts 29, al Centre Cultural Bancaixa va haver una conferència en la que participaren el director de FEDEA, Ángel de la Fuente, que va presentar els comptes territorialitzats fa uns dies i també Juan Carlos Moragues, Conseller d’Hisenda. Vaig assistir amb la intenció de fer unes consultes al senyor De la Fuente sobre la metodologia dels comptes presentats, però no va haver torn de preguntes i tenia pressa per agafar un tren així que només vaig poder obtindre el seu correu electrònic. Varem aprofitar per enviar-li unes preguntes i ja tenim les respostes que publiquem a continuació, tal qual. Probablement fem les mateixes preguntes a altres actors clau en l’infrafinançament valencià, persones com el mateix Conseller, Vicent Cucarella, Rafael Beneyto o Germà Bel. Sense més…

1. ¿Por qué es la segunda vez en la historia que se publican las balanzas fiscales en este país con las sospechas de injusticias entre territorios y sus consecuencias? ¿No sería más prudente ser lo más transparente posibles para evitar los graves problemas que arrastramos?

Completamente de acuerdo. Yo llevo mucho tiempo pidiendo luz y taquígrafos (véae por ejemplo http://elpais.com/diario/2005/09/16/espana/1126821622_850215.html) entre otras cosas porque es la mejor forma de evitar que se saquen las cosas de madre.

2. ¿Por qué no se publican también las balanzas según la óptica del flujo monetario que trata con menos distorsiones las características del territorio que contiene la capital y que, probablemente por ello, es más utilizado en la mayoría de países desarrollados? Permitiría también poder comparar con la publicación realizada en 2008 y ver la evolución. Con el método no estándar que han desarrollado eso se hace imposible. Además de romper el consenso entre expertos de publicar ambas balanzas para dar una visión más completa, aumentan las sospechas de ocultación de ciertos efectos.

Porque no es una metodología seria, sino una forma bastante burda de inflar el déficit fiscal de determinadas regiones a base de contar sólo lo que vuelve en dinero y no lo que vuelve en servicios comunes. Si ciertos grupos quieren hacerlo, allá ellos, pero desde luego nosotros no tenemos por qué hacerles el trabajo sucio.

En cuanto al resto de tu pregunta (que no es realmente una pregunta) niego la mayor. Eso de que el flujo monetario trata mejor las características del territorio donde está la capital no es cierto, es al revés. Lo que no sería justo es imputarle sólo a Madrid los beneficios de los servicios comunes que se localizan allí. Tampoco es cierto que el flujo monetario sea el más utilizado en los países desarrollados. Para empezar, no conozco ningún país fuera del nuestro en el que el gobierno federal publique balanzas fiscales oficiales. Me gustaría ver alguna de esas balanzas oficiales si las encontráis.

Segundo, la mayor parte de las balanzas que conozco, hechas por investigadores privados y no por gobiernos federales, no aplican el procedimiento de flujo monetario sino alguna variante del método de carga-beneficio. Para un repaso de los estudios relevantes, puedes ver
http://ideas.repec.org/p/aub/autbar/943.14.html

Finalmente, el supuesto consenso entre expertos en la comisión del IEF no fue tal. Ahí hubo una decisión política de ponerle el sello de respetabilidad a un método muy poco serio por razones para mi incomprensibles—en contra del criterio de buena parte de los integrantes de una comisión de la que ya se nos había excluido de entrada a los académicos menos proclives a comulgar con ruedas de molino.

En marzo hicimos un seminario sobre la metodología de las Cuentas Territorializadas al que invitamos a prácticamente todos los que se dedican a estos temas en la universidad española. Los nacionalistas catalanes no quisieron venir a discutir con los demás, pero mucha otra gente sí vino y hubo un acuerdo bastante general en que el método correcto es el de carga-beneficio. Hubo también críticas a cosas específicas de nuestra propuesta, algunas de las cuales nos sirvieron para mejorar la metodología, pero prácticamente nadie cuestionó el enfoque general.

(mira aquí: http://www.ief.es/instituto/Seminario.aspx, especialmente el resumen de la discusión que hay en el margen derecho de la página).

3. El método elegido, que centrifuga el gasto realizado en Madrid (por ejemplo en el Museo del Prado o con la mayoría de funcionarios estatales que viven en Madrid), y que centripeta sus ingresos (por ejemplo con la Ford de Valencia, con la distinción entre turistas nacionales e internacionales, y con los gastos de turistas en el Mediterráneo), ¿no le parece que aumenta aún más las sospechas de un trato inconfesablemente injusto en lugar de hacer lo contrario? El retraso de meses en la publicación tampoco ha ayudado mucho, ciertamente.

Estaría bien que os leyerais la metodología antes de criticarla. No hay ni centrifugación ni centripetación de nada. El grueso del Museo del Prado (en torno a un 80%) se imputa a Madrid, pues es cierto que los madrileños son los que reciben el grueso de los beneficios, pero hay una parte que se reparte entre todos porque lo que allí se hace también beneficia al resto de los españoles, que a veces también van a visitarlo y se benefician en cualquier caso de su labor de preservación de obras de arte que son nuestro patrimonio común. Exactamente el mismo procedimiento se aplica a la contribución estatal al Liceo de Barcelona y a los museos estatales repartidos por toda España. No me parece tan disparatado.

En lo de los funcionarios, yo diría que lo relevante no es donde viven sino para quién trabajan. Cojamos un profesor de primaria que vive en Guadalajara pero da clases en Madrid. ¿A quién presta servicio? Yo diría que a los madrileños a cuyos hijos educa y que por lo tanto hay que asignarlo a Madrid, y no a Guadalajara que es donde vive. Lo mismo sucede con aquellos funcionarios del Estado que viven en Madrid pero trabajan para todos los españoles, empezando por el rey y por el presidente del gobierno.

No sé a qué viene la referencia a Ford en Valencia pero desde luego nosotros no imputamos los impuestos al sitio donde las empresas tienen su sede social (lo que ciertamente beneficiaría de forma muy poco razonable a Madrid) sino que tratamos de aproximar donde viven las personas que los soportan en última instancia (que no son necesariamente los que los ingresan en primer lugar). Esto quiere decir que los impuestos españoles que pagan los turistas españoles cuando están de viaje se imputan a la región en la que estos viven, no a la que visitan, tal como exige el enfoque de carga beneficio. No hay nada raro en ello. En el caso de los extranjeros, la misma lógica llevaría a imputar los impuestos españoles que pagan a sus países de origen. Pero puesto que estos no interesan a efectos de la discusión que nos ocupa, los tratamos como un ingreso común del conjunto del país, como una especie de premio de lotería, y los repartimos por población (igual por ejemplo que los ingresos del Banco de España) para no distorsionar la foto de cómo se reparte la carga tributaria entre los residentes, que es lo que nos interesa.

En cuanto al retraso de meses, ya lo siento, pero estos cálculos llevan su tiempo y luego hay que escribirlo.

4. La siguiente imagen muestra el antes (azul) y el después (rojo) del reparto de recursos entre las distintas regiones de Alemania, Canadá, Suiza y España en 2011.

Se puede apreciar como después del reparto se consigue en los tres primeros países un cierto “aplanamiento” gracias a los principios buscados de ordinalidad y de solidaridad. En España resulta evidente que el sistema de financiación no consigue ninguno de dichos principios. ¿No es momento de plantear de una vez por todas el establecimiento de un sistema que cumpla dichos principios y que no levante sospechas de favoritismos entre regiones (forales, pro-castellanas, anti-mediterráneas, etc.)?

Comparto la crítica al sistema y de hecho he escrito cosas similares muchas veces. (Véase por ejemplo, http://ideas.repec.org/p/aub/autbar/922.12.html en torno a la página 9).

Por otra parte, una pregunta: ¿de dónde salen los gráficos que hay en la página web que me enlazas? El canadiense parece OK a primera vista, el suizo no lo sé porque no conozco bien el sistema, pero el alemán está mal seguro. Es posible que no estéis contemplando el sistema de financiación completo sino la parte más sistemática, que vendría a ser el equivalente del Fondo de Garantía en el caso español. Comparando la situación antes y después de aplicar los mecanismos de redistribución del sistema alemán, a mi me sale el gráfico siguiente, que es muy distinto del vuestro, con los más pobres finalmente por encima de la media y los demás por debajo y con picos muy llamativos en las ciudades estado, a las que se les da una prima de más del 30% porque sí.

Gráfico 4: Financiación per cápita vs. capacidad fiscal bruta, Alemania, 2008

Imagen1

- Clave: NW = Renania del Norte-Westfalia; BY = Baviera; BW = Baden-Württemberg; NI = Baja Sajonia; HE = Hesse; RP = Renania-Palatinado; SH = Schleswig-Holstein; SL = Sarre; HH = Hamburgo; HB = Bremen; SN = Sajonia; ST = Sajonia-Anhalt; TH = Turingia; BB = Brandeburgo; MV = Mecklemburgo-Pomerania Occidental; BE = Berlín.
- Fuente: de la Fuente (2012) con datos del Ministerio Federal de Finanzas alemán (FMF, 2010) 
- Nota: Para permitir una comparación homogénea entre los dos países, a la hora de calcular la capacidad fiscal bruta de los estados alemanes, he imputado el IVA en proporción al consumo interior regional, tal como se hace en España. En realidad, sin embargo, el grueso de la recaudación de impuesto se reparte entre los länder alemanes en proporción a la población, reservando una parte significativa para mejorar a los estados con menores ingresos tributarios.

Mira la discusión del caso alemán aquí y luego hablamos. Los detalles sobre donde vienen los números están aquí

5. El informe de “expertos” que encargó la Generalitat Valenciana donde hablaba de tramos de reparto en el que en el primero de éstos se garantizaban una misma sanidad y educación independientemente del territorio, ¿no sería la mejor solución posible para evitar tensiones e injusticias? ¿Le parece defendible el concepto de “statu quo” que algunos territorios exigen para mantener los privilegios que el actual sistema les ha otorgado inmerecidamente?

Yo iría más allá, y pediría un reparto de recursos que permita ofrecer (a igual esfuerzo fiscal y si las comunidades así lo deciden) servicios similares en todas las áreas y no sólo en el caso de los servicios fundamentales. La restricción de statu quo, tal como se ha aplicado hasta ahora, tendría que desaparecer para permitir que nos vayamos acercando a la igualdad. Esto hay que hacerlo de una forma gradual, porque no podemos quitarle de repente a algunas comunidades una parte significativa de su presupuesto sin causarles graves problemas, pero hay que hacerlo. Lo razonable sería que la financiación de las regiones mejor tratadas creciese por debajo de la media unos cuantos años para que la de las que están por debajo de la media pueda crecer algo más rápido y ambos grupos se vayan acercando.

6. Entre los que han criticado la metodología y la validez de estas balanzas, se encuentran técnicos de Gestha, Xavier Sala-i-Martin, Germà Bel, ElisendaPaluzie, y varios más (los puedo buscar todos si me lo pide). ¿Se equivocan todos ellos? ¿Todos?

Por lo que he visto en la prensa, los técnicos de Gestha o no se han leído la metodología o no la han entendido bien porque parece que nos acusan de imputarle a Madrid los impuestos que se recaudan físicamente allí, lo que como ya he indicado sería incorrecto y desde luego no hacemos. En cuanto a los demás, todos ellos son personas razonables y profesionales competentes hasta que se toca algún dogma nacionalista y luego dejan de pensar con lógica. Así que sí, en esto están equivocados todos ellos. Si haces una encuesta entre los expertos no catalanes en hacienda pública, creo que los resultados serían muy distintos.

7. Como economista sobresaliente que es, ¿no le parece un poco “inadecuado” presentar un documento donde la expresión “a ojo” aparece en las páginas 62, 66, 84 y 362? ¿No cree que se ha recurrido con exceso a métodos subjetivos y poco compatibles con la objetividad académica necesaria para no dudar de la seriedad de un estudio?

La territorialización de los ingresos y los gastos públicos no es una ciencia exacta. Hay muchas cosas que no sabemos medir con precisión y eso nos obliga a recurrir a aproximaciones todo lo razonables que se pueda pero no exactas. Eso sucede en economía en muchísimas ocasiones, pero generalmente no se dice. Yo creo que es mucho más honesto decirlo.

8. Los valencianos estamos en una situación límite por la asfixia de los intereses de una deuda producto principalmente de una financiación inadecuada soportada durante más de trenta años. De hecho, si en 1960 estábamos un 12% por encima de la media del PIB de todas las comunidades, actualmente estamos cerca del -13%. Si no me equivoco, esos números de la economía valenciana son muy gruesos y no pueden ser explicados sólo por un modelo productivo inadecuado. ¿Estamos de acuerdo en que un trato sostenido inadecuado puede provocar perfectamente este empobrecimiento exagerado?

Admitiendo el problema de infrafinanciación (que he resaltado muchas veces y para el que he pedido solución repetidamente), yo diría que la deuda valenciana es fundamentalmente resultado de una política bastante irresponsable de sucesivas administraciones autonómicas de gastar más de lo que tenían y en ocasiones en cosas muy discutibles. Tampoco creo que en la caída de la renta relativa valenciana la mala financiación haya sido un factor fundamental. No hay una relación sistemática entre ambas variables en los datos.

Publicat a General

307 anys després, la nova “desfeta” és ja imminent

Así es el plan de ‘los hombres de negro’ para intervenir las cuentas de la Generalitat. Valencia Plaza.

Varios miembros del Consell dimitirán si el Gobierno interviene la Comunitat. Las Provincias.

Intervenidos. El País.

ERC lleva el “España nos roba” a la Comunidad Valenciana: denuncia un expolio fiscal de 6.000 millones. El Confidencial Autonómico

Els esdeveniments comencen a succeir-se a una velocitat de vertigen al govern valencià, motivada per la situació límit a la qual ens ha dut l’infrafinançament. El govern espanyol, el mateix que ens ha obligat a patir un endeutament extrem fruit de robar els nostres recursos (deixem-nos ja de eufemismes), ens exigeix un control del dèficit que només és possible reduint despeses o augmentant ingressos. I sobre açò últim ja ha deixat ben clar que no té la més mínima intenció de moure un sol dit per resoldre esta situació injusta amb els valencians. Podrà tindre les seues raons, que curiosament mai explica, però una vegada més comencem a pensar que, tot i que una majoria de valencians es consideren espanyols, des del govern central no ens consideren com a tals.

Allò que està en joc ara mateix no és només la intervenció econòmica, sinó una humiliació en tota regla molt semblant a la que patirem fa 307 anys. Els actors són semblants, la intencionalitat que s’endevina de fons és innegable (massacrar tot allò amb essència valenciana per substituir-ho per l’equivalent castellà, que en molts casos és objectivament pitjor), la mateixa figura d’un rei amb ànsies d’unitat, l’amenaça de crear nous impostos i dobles imposicions creant injustícies entre regions (els valencians hauríem de conéixer més la nostra història), els moviments contrastables contra la cultura valenciana (llengua, educació, mitjans, persecucions, multes, penes de presó), etc.

Allò que està en joc ja no només és la valenciania. Són massa elements que llegits en conjunt evidencien la por de qui vol impedir, a qualsevol preu, que l’escenari amb el qual es troba Catalunya puga repetir-se. I l’única forma que se li acudeix és amb imposicions, força, sancions, injustícies i manipulacions. En lloc de millorar la situació dels valencians perquè ens puguem sentir còmodes formant part del país, reaccionen amb uns actes que, si els valencians fórem un poc menys mesinfots, tindrien unes conseqüències més que previsibles. Malauradament som com som, tota una delícia per als polítics: mai alcem la veu; mai qüestionem el que ens cau; mai protestem contundentment; i traguem amb el que ens facen.

No és difícil imaginar que ens intentaran vendre este colp d’estat als valencians com una cosa inevitable, com a la millor opció, i intentaran vendre’ns avantatges que només ments demencials podrien presentar com a tals.

Des d’este projecte (l’Or dels valencians), hem intentat fer divulgació del tracte extremadament injust, colonial, insultant, al que l’estat espanyol ens ha condemnat. Hem fet presentacions, escrit articles en premsa, difós dades, publicat en xarxes socials, o cridat a l’acció. En este moment, sembla que el miratge d’un autogovern amb què aspirar a un país modern i prosper amb el que recuperar les antigues institucions i ferramentes que alçaven enveges en territoris veïns, comença a allunyar-se ràpidament. Si això passa, dubte molt que el poble valencià tinga l’empenta d’exigir allò a que té dret, ja que no ho ha fet quan li pertocava. El risc a patir altres tres-cents anys de mantenir-nos allunyats del nivell europeu creix ràpidament fins a convertir-se en immens. Costa ser optimista amb una amenaça tan negra.

Si els valencians no defensem el que ens pertany, ningú no ho farà. Del govern espanyol, hauríem d’haver aprés fa molt de temps a no esperar absolutament res. Si ens han premiat amb alguna cosa (com l’AVE), el premi realment era per a ells (la platja de Madrid). Els fets, les xifres, els actes inexplicables així ho evidencien. Però sempre ha pogut més eixe mesinfotisme congènit i eixa maniobra de la distracció que és l’anti-catalanisme, i això suposa una condemna per al nostre futur, per als nostres fills. El temps s’acaba, i a un futur ja prou fosc, hem d’afegir ara esta nova amenaça.

Fem un esforç pedagògic i expliquem-ho a qui tenim prop. Ens ho juguem tot. I una majoria ni ho sospita.

Publicat a General

[VÍDEO] El finançament autonòmic. Alternatives des de l’Arc Mediterrani

L’associació cívica Tirant lo Blanc va organitzar dijous passat una taula redona sobre finançament autonòmic amb l’opinió de tres experts de la matèria del País Valencià, Catalunya i Balears. Hui han penjat el vídeo sobre l’acte, que considerem més que interessant, amb noves dades que evidencien una vegada més el maltracte que patim per l’estat totes les terres banyades només pel mediterrani. També el podeu veure a continuació:

Agrair-li des de l’Or dels valencians a l’associació l’organització de tan interessant acte.

Publicat a General

Desmuntant les mentides “reals” de Monago

Ahir ja vàrem al·lucinar en colors amb la barreja que va fer l’executiu extremeny en donar la mateixa consideració a un préstec amb interessos abusius com el Fons de Liquiditat Autonòmic amb les transferències que l’estat fa a les autonomies. I hui s’ha conegut un vídeo ( a continuació ) inqualificable on es cometen errors de concepte bàsics. Tant, que inclús acceptant que estiguen intentant vendre que en realitat són maltractats, sorprén molt que un govern autonòmic, amb els recursos de què disposa, haja recorregut a “arguments” tan fàcils de desmuntar.

Primer parlen de la balança del dèficit, i afirma que Extremadura ha complit l’objectiu de dèficit. Evidentment. Rep els recursos econòmics necessaris i li resulta extremadament fàcil complir. Cosa que, casualment, no passa en cap dels territoris mediterranis (València, Balears, Múrcia i Catalunya). Té nassos que es compare precisament amb aquestes regions per traure pit, quan allò que li permet fer-ho és, casualment, els recursos econòmics que provenen d’eixos territoris. La paraula “insultant”, en aquest cas, es queda molt curta.

Immediatament després i relacionat amb el punt anterior parla del deute. Una altra vegada, els territoris mediterranis, maltractats durant tres dècades per un finançament demencial i injustificable, no han tingut més remei que endeutar-se. Per exemple els valencians ni tan sols rebem de Madrid els mínims recursos per poder pagar una sanitat, educació i assumptes socials de la mitjana de la resta de l’estat. En eixes condicions, els recursos necessaris els hem hagut de demanar als bancs i al mateix estat responsable d’aquest repartiment injust.

Quan parla del dèficit de despesa pública, utilitza xifres absolutes. Posa Madrid en primer lloc, Catalunya la segona, Andalusia la tercera i posa a Extremadura la dècima. Quin ultratge! Els dècims. Però mirem quants habitants té cada comunitat. Madrid té 6.5 milions, Catalunya 7.5, Andalusia 8.4 i Extremadura? 1.1 milions. Lògic que estiga endarrerida. La forma correcta (i de sentit comú) de comparar aquestes xifres seria la despesa pública dividida entre el nombre d’habitants. Però clar, aleshores Extremadura queda massa ben parada i tocava amagar les dades.

En el tema d’infraestructures, encara que es limita a parlar d’AVE, ignora que hi ha moltes més partides (com carreteres) que també s’han d’incloure. Parlant d’AVE, certament, Extremadura no té un sol kilòmetre, però potser hem de buscar la raó en Portugal. Aquest país, fent ús de la prudència que els espanyols no solen exhibir, no vol invertir ni un euro en Alta Velocitat, ja que no li troben la rendibilitat econòmica. Fer una inversió immensa per apropar Madrid (sempre la radial Madrid) i Extremadura no està justificat per a tan pocs habitants.

No entenc per a què trau el tema de l’energia. No és cap argument i no demostra res. A més, entra de ple en el terreny privat (perquè són empreses privades les que generen i “exporten” eixa energia) i no té cap conseqüència en el repartiment autonòmic dels recursos econòmics.

Quan parla de riquesa, es comparen amb el País Basc, que com tots sabem no es veu afectat per un repartiment absurd i això li permet, entre altres coses, tindre una taxa d’atur minúscula comparada amb la resta del país. El punt divertit, però, és com se les apanyen per intentar demostrar que Extremadura té una pressió fiscal elevada. ¿Ho fan comparant percentatges de renda com seria la cosa lògica? No, perquè aleshores Extremadura no té una pressió elevada. Calculen el percentatge de pressió sobre el PIB de la comunitat. Així no s’ha calculat mai, però clar, això els permet traure un percentatge molt major, ja que el seu PIB és molt més reduït. Però una cosa és el percentatge sobre el PIB i una altra molt distinta el percentatge aplicat a empreses i persones que són els que acaben pagant.

Fa menció també d’altres “balances” com la demogràfica (els extremenys estan més dispersats i això encareix els serveis que reben, però no és menys cert que el repartiment que s’ha aplicat aquestes tres dècades ha tingut això molt en compte) o la laboral (molts extremenys emigren a altres territoris més rics) però que no guarden relació amb el repartiment autonòmic ni entenc perquè són mencionats en un vídeo de quasi quatre minuts.

En definitiva, un intent patètic de demostrar amb trampes el que no es pot demostrar. Els extremenys són, precisament, dels més beneficiats per un sistema de distribució que obeeix a fluxos històrics (de la corona d’Aragó a la de Castella) o polítics (frenar el mediterrani) però mai econòmics. Això els ha permés no tindre quasi deute, o traure pit volent baixar l’IVA, els impostos i la pressió fiscal, símptomes d’un excés de finançament que els territoris mediterranis no podem ni somniar.

Publicat també a mesvilaweb.cat i referenciat en vilaweb.cat

Publicat a General

Més espoliats que la recerca de Noruega + Finlàndia

Fa uns dies publicava una estimació de l’espoli als valencians en 2012 basat en el PIB, dada que sí tenim. No és més que una estimació però l’estat espanyol no sembla molt partidari de publicar les balances fiscals com sí fan altres països democràtics com Alemanya. Així que treballarem amb estimacions com a forma de pressionar a l’estat per a que s’acostume a publicar informació que ens és vital si creu que les nostres estimacions són pitjors que la realitat. Nosaltres no ho creiem.

Hui m’agradaria fer una xicoteta comparació entre la quantitat estimada que ens va ser espoliada en 2012 (6.454 milions) per un costat, i la quantitat que inverteixen en I+D països de població semblant al nostre territori, per altre. Som 5.129.266 valencians a data 1 de febrer de 2013. Països amb una població semblant serien Noruega amb 5.077.000 habitants o Finlàndia amb 5.436.000.

Segons les dades d’inversió en Recerca i Desenvolupament de 2011 (I+D), Noruega inverteix el 0.79% del PIB, Finlàndia el 1.07% (Espanya el 0.67%). Això, a partir del PIB suposa unes quantitats de:

Noruega PIB 281.700 milions I+D 1.619 milions
Finlàndia PIB 200.700 milions I+D 2.147 milions
València PIB 102.401 milions Espoli 6.454

La conclusió? Si hem sigut capaços de sobreviure sense eixos diners, també podrien haver-se invertit totalment en I+D, triplicant el que inverteix Finlàndia amb una població semblant. Amb tants diners, no importaria gran cosa el percentatge que tradicionalment anem perdent per culpa de la política ineficient i la corrupció. Els valencians seríem un territori de referència tecnològica i alta competitivitat al sud d’Europa, tant com ho puguen ser països tan avançats com Noruega o Finlàndia, o fins i tot, més avançats que ells.

Al final és una qüestió de tindre els diners disponibles. Diners valencians que sabem que s’han arribar a recaptar, però que el govern de l’Estat en lloc de tornar-nos-los com és la seua obligació segons la Constitució, ha destinat a inversions no productives, sense estudis de viabilitat i amb un retorn de la inversió pràcticament nul.

Publicat a General

El cost de ser espoliats

Si l’Estat al que pertanyem actualment els valencians fora just, tinguera sentit comú, aquell territori que fora tractat injustament seria compensat. Doncs bé, els valencians som exprimits fins la última gota i damunt ara som castigats amb el futur suc. La portada del diari ho diu ben clar:

Per a que ens fem una idea, aquesta caterva de milions equival a 1183 instituts (tants com els blocs negres de baix) o a 6.3 hospitals com La Fe…

Parlem només d’interessos. La quantitat és tan aberrant que hauríem d’estar exigint cada dia (amb amenaces) que aquest sistema de repartiment que ens ha destrossat econòmicament no continue ni un segon més.

L’article sencer al Levante 10/12/13.

Publicat a General

Explicació del Panell 3

Com hem dit als anteriors panells, l’Estat Espanyol va publicar les Balances Fiscals (BF) de l’any 2005. Les BF ens diuen quins territoris aporten més diners a l’Estat del què reben d’ell ( Dèficit Fiscal) i quins reben més del què aporten (Superàvit Fiscal ).

Al panell hem representat els territoris amb més riquesa que la mitjana en color daurat i en blanc els que en tenen menys. També hem afegit uns símbols que són fàcils de comprendre com una mà preparada per rebre diners, als territoris que tenen superàvit fiscal segons les BF, i una mà pagant en aquells territoris que tenen dèficit fiscal.

Recordem que les BF les va publicar el Ministerio de Economia y Hacienda quan estava presidit per Pedro Solbes i, per tant, són dades oficials.

El primer que ens crida l’atenció és que els diners no van de Nord a Sud (com deduirem al panell 2 ) sinó que van d’Est a Oest ( fletxes a la part dreta del panell ). Els territoris que aporten són els de l’Est de la península i també Madrid (¿?). Sí, Madrid. Ja us explicarem en el panell cinquè per què resulta molt qüestionable que la Madrid siga tan aportadora com insisteix contínuament en premsa.

Però, primer volem saber si s’acompleix l’article 138.1 de la Constitució. Recordem que l’article diu:

“L’Estat garanteix la realització efectiva del principi de solidaritat consagrat en l’article 2 de la Constitució, vetlant per l’establiment d’un equilibri econòmic adequat i just entre les diverses parts del territori espanyol i atenent en particular a la circumstància del fet insular.”

Vaja, doncs pel que sembla els valencians hem de ser molt rics quan, com veiem al panell, donem diners en concepte de solidaritat a altres territoris. Però com que tenim menys recursos que la mitjana (estem en blanc al panell segons les dades de l’INE sobre PIB per càpita) hauríem de ser considerats més pobres que la mitjana. Així doncs, quin criteri s’està aplicant a l’hora de repartir els diners que tots aportem? Podem trobar la resposta en la part inferior esquerra del panell.

Si us adoneu, ahí trobem un mapa del 1854 que sembla ser premonitori. L’Estat espanyol reparteix els recursos segons un criteri que podríem qualificar d’ideològic o polític, però mai aplicant els principis que emanen de la pròpia Constitució. Som, segons el mapa i junt amb altres territoris, l’Espanya assimilada. Aquesta idea d’Estat no ha canviat en més de 150 anys. Si ens posem a jugar a buscar les diferències entre el mapa de 1854 i el resultat de les balances fiscals trobarem poques diferències però, hi ha una de significativa: Cuba i Filipines, colònies espanyoles en aquell temps, ja no estan. Aquestes colònies eren tractades com a territoris dels qual s’extreien sistemàticament recursos i riquesa per a nodrir les “necessitats” del govern.

Segons l’ONU, un territori és tractat com a colònia si se li detrauen recursos per un valor superior al 4% del seu PIB anual. Al nostre territori se li detrauen recursos (espoli) per valor d’un 6,2% anual. Açò té conseqüències greus en l’economia, en el benestar dels valencians i en els comptes de la Generalitat. Per exemple, en 1981 el PIB valencià estava un 5% per damunt de la mitjana de l’estat. L’efecte sostingut d’aquest espoli s’ha fet notar al llarg dels anys d’una forma contundent en l’economia valenciana ja que en 2012, el nostre PIB ja havia caigut a un 12.3% per sota de la mitjana. Més de 17 punts de diferència que ho estem pagant tots els valencians.

Als següents panells entrarem en detalls del que ens suposa als valencians aquest tracte.

Publicat a General




Per exposar...

Si pertanys a una associació o col·lectiu i estas interessat en exposar L'Or dels valencians, pots posar-te en contacte amb nosaltres mitjançant l'adreça de correu electrònic infoordelsvalencians.com
Fixa't en el calendari inferior per veure quines dates estan lliures...

Dates de l’exposició